GuiaBCN

L'exposició comissariada per Estela Ocampo, proposa una aproximació a les cultures americanes a través de les seves expressions artístiques i dels sistemes de creences i de pensament que s'hi reflecteixen.

El recorregut s'articula a partir de la relació entre obres de sis artistes contemporanis i peces del Museu Etnològic i de Cultures del Món, posant de manifest tant la persistència com la transformació de tradicions culturals que connecten passat i present.

Un dels motius centrals de la mostra són les «trames», no només per la presència de les línies que tracen les figures de les peces andines i del kené, un complex sistema de patrons geomètrics que s'entrellacen per ornamentar una gran diversitat de suports dels teixits i les ceràmiques shipibo-konibo, sinó també per les trames que lliguen aquestes peces patrimonials amb les creacions contemporànies i amb les veus dels i de les artistes. 

Les col·leccions del museu ocupen un lloc central en la proposta i posen en relleu les dimensions materials, simbòliques i narratives del teixit. 

Artistes que participen en l'exposició

La mostra també destaca la creativitat d'aquests artistes contemporanis i la reelaboració que fan de les seves cultures, així com la dimensió política d'aquest fenomen i el seu diàleg amb corrents de l'art i del pensament contemporanis en defensa de la natura.

Sebastiana (Seba) Calfuqueo (Santiago de Xile, 1991) és una artista maputxe trans, curadora d'Espacio218, i forma part del col·lectiu maputxe Rangiñtulewfü i de la revista Yene. A través de la seva obra recorre a la seva herència cultural i experiència de vida per proposar una reflexió crítica sobre les dinàmiques socials, culturals i polítiques que envolten el subjecte maputxe en la societat xilena contemporània i llatinoamericana. La seva pràctica artística es presenta a través de la performance, la instal·lació, la ceràmica i el vídeo per analitzar les similituds i les diferències culturals entre els encreuaments de les cosmovisions indígenes i el pensament occidental, com també els estereotips que se'n desprenen i les imposicions colonials. La seva pràctica també aborda temàtiques feministes, de gènere i mediambientals.

David Díaz Gonzales (Nuevo Saposoa, Perú, 1992), comunicador indígena, fotògraf i investigador visual del poble shipibo-konibo, ha rebut diversos premis i beques pel seu treball artístic i de recerca. La seva pràctica aborda els impactes socioambientals que afecten els pobles indígenes amazònics, amb èmfasi en el territori, la memòria, la identitat i la diversitat. Ha desenvolupat projectes visuals sobre la desforestació, la invasió de territoris comunals i la representació cultural des d'una mirada vinculada a la seva comunitat d'origen, i actualment duu a terme projectes que busquen enfortir la memòria col·lectiva, la defensa del territori i la representació dels pobles indígenes amazònics des de les seves pròpies veus i experiències.

Sara Flores (Tambo Mayo, Perú, 1950) viu i treballa al Perú i forma part dels shipibo-konibo, un poble indígena distribuït al llarg del riu Ucayali. Les obres complexes i d'una geometria intricada de Flores expressen la pràctica del kené —un mitjà que és central en l'expressió artística dels shipibo-konibo. La seva pràctica artística arrela en les tradicions del seu llegat ancestral i cultural, i està influenciada per la interconnexió de l'ecosistema amazònic. A través de la pràctica matrilineal i intergeneracional del kené, Flores hereta tant el coneixement tècnic com els principis filosòfics associats a aquest mitjà. El 2026 ha representat el Perú a la 61a Biennal d'Art de Venècia.

Sheroanawe Hakihiiwe (Sheroana, Veneçuela, 1971), artista indígena resident a Platanal, comunitat ianomami a l'Alt Orinoco propera a Mahekoto-Teri, desenvolupa des de la dècada dels noranta un treball orientat al rescat de la memòria oral del seu poble, de la seva cosmogonia i de les seves tradicions ancestrals, a partir de l'elaboració de paper artesanal, l'edició de llibres elaborats juntament amb la seva comunitat i, més recentment, el dibuix. Des del dibuix desenvolupa un llenguatge sintètic, concret i mínim sobre la relació que té la seva comunitat amb el paisatge, i el seu treball és una revisió contemporània de la cosmogonia i l'imaginari ianomami.

Guadalupe Miles (Buenos Aires, 1971) actualment viu a Bárcena, Jujuy, Argentina. Des d'allà impulsa projectes artístics, culturals i educatius amb comunitats iowaja, nivaclé i wichí al Chaco salteny, i a la regió de Quebrada i Puna, on desenvolupa la seva obra. A les zones frontereres entre l'Argentina, Bolívia, el Paraguai i Xile es generen trobades i activitats que promouen experiències transculturals significatives per donar espai al ressorgiment d'un coneixement col·lectiu. D'aquesta manera, també es contribueix a donar visibilitat nacional i internacional a les comunitats i a l'enfortiment dels pobles. Les seves obres formen part de col·leccions públiques i privades i dels arxius de les comunitats wichí, iowaja i nivaclé. El 2022 es va fer el lliurament de còpies d'aquestes imatges a les comunitats en l'activitat «Restituciones afectivas».

Bernardo Oyarzún (Los Muermos, Xile, 1963) va cursar la llicenciatura en Arts Plàstiques, amb menció en pintura i gravat, a la Facultat d'Arts de la Universitat de Xile. El seu treball aborda la història, el territori i la cultura popular mitjançant instal·lacions, fotografies i performances, i en molts casos incorpora el seu propi cos i la seva pròpia biografia com a base de la seva obra per reflexionar sobre el mestissatge i la seva ascendència maputxe, per qüestionar, d'aquesta manera, la seva pròpia identitat en relació amb els cànons polítics i estètics de la societat xilena. Artista de llarga trajectòria i reconeixement, el 2017 va representar Xile a la 57a Biennal de Venècia amb l'obra Werken. La seva pràctica artística també s'ha estès a la docència, així com a l'àmbit de la museografia i el muntatge d'exposicions.

Per al Museu Etnològic i de Cultures del Món, aquesta proposta s'inscriu en el compromís de repensar constantment els seus fons, afavorir lectures plurals i incorporar les perspectives de les comunitats que han produït els objectes que conservem. 

Més que oferir respostes tancades, el recorregut ens convida a escoltar les veus dels i les artistes i a reconèixer el valor dels coneixements que atresoren i transmeten.