Exposició "Eco de niebla, Premi Miquel Casablancas 2024", de Raquel G. Ibáñez

Eco de niebla, Premi Miquel Casablancas 2024 en la modalitat de projecte, és una recerca sobre la relació entre el fenomen sonor, la ritualística i la meteorologia popular. Per aquest motiu, el projecte se centra en l'estudi de la pràctica de conjuracions o exorcismes de tempestes (realitzats fins al segle XIX), els espais destinats per a això i el Tente Nube.

La meteorologia popular està carregada de sincretismes i d'un profund coneixement del territori, vinculat a la seva observació i escolta. En la zona nord d'Espanya (Aragó, Castella i Lleó i Catalunya) es troben unes petites construccions arquitectòniques anomenades esconjuraderos, conjuraderos o comunidors. Aquests noms ens indiquen la seva funció: conjurar. Són localitzacions per a espantar el mal temps i les tempestes en les quals s'utilitzaven diversos mètodes: tocar les campanes, resar pregàries, dibuixar creus sobre el cel, o col·locar una destral cap amunt amb l'objectiu de partir els llampecs. Aquestes edificacions es van mantenir en l'àmbit del pagà sent reinterpretades pel cristianisme mitjançant els conjuratorios, localitzacions annexes als campanars d'esglésies que s'utilitzaven per a allunyar el mal dels llamps, el vent o la pluja. Això posiciona a la campana com un instrument clau, intermediari sobre els éssers de la terra i el cel, mitjà de comunicació entre l'humà i els fenòmens atmosfèrics. Un exemple d'això és el toc de Tente Nube, l'únic que conté una prosòdia rítmica i la creença de la qual afirma que els seus sons interrompen la pluja, ja sigui per la seva capacitat per a invocar l'acció divina o per les ones sonores que emeten les quals allunyen i/o parteixen els cossos gasosos.