GuiaBCN

"Tant si el públic comprèn com si no, l'artista no ha de cedir en res."

Una de les característiques de l'obra gràfica de Juli González és la persistència de temes recurrents. La representació de la figura humana, i concretament de la dona, és el tema central de la seva producció artística. Aquesta representació es manifesta de diverses maneres: des dels estudis dels rostres fins a la figura emblemàtica i tràgica de la Montserrat, passant per escenes de toilette i de la vida quotidiana, generalment del món rural. La repetició d'aquests motius al llarg de la seva trajectòria demostra una preocupació constant per l'expressió humana i la seva plasmació artística.

Els dibuixos de González, tot i que sovint serveixen com a estudis previs per a escultures o llenços, tenen una identitat pròpia que els fa independents. És important destacar que molts dels seus temes són revisitats en moments posteriors a la realització de les escultures o pintures, fet que evidencia la seva autonomia.

Els primers dibuixos coneguts de González són paisatges, un tema que no forma part de la seva obra habitual, i estan datats de 1900. L'ús del dibuix com a eina d'exploració artística es mantindrà perdurable en la seva carrera, convertint-se en un mitjà fonamental per a la seva expressió.

Durant la seva trajectòria, González utilitza diverses tècniques. L'ús del llapis negre és habitual en tota la seva producció, mentre que el pastel predomina en els seus inicis. També experimenta amb l'aquarel·la, aplicada sola o combinada amb pastel, especialment entre els anys 1922 i 1923. A més, utilitza els llapis de colors i la ploma amb tinta xinesa. A partir de 1938 i fins a la seva mort, la seva tècnica preferida és l'aiguada, una tècnica que li permet jugar amb la transparència i la gradació dels tons.

L'obra de Juli González se sol dividir en dos grans períodes: abans i després de 1927. Aquesta data marca un punt d'inflexió en la seva trajectòria artística, ja que inicia una evolució significativa en la seva escultura, consolidant un estil propi que el situarà com un dels grans innovadors del segle XX. Aquesta transformació també es reflecteix en la seva obra gràfica, on comença a experimentar amb una major simplificació de les formes i una geometrització més marcada.

Paral·lelament a les representacions més realistes, crea figures estranyes, properes a l'abstracció, especialment durant els anys trenta. En aquestes obres, la cara es redueix a un conjunt de signes mínims que resulten difícils de desxifrar a primera vista: una "T" que sintetitza el front i el nas, punts per als ulls, traços per als cabells... Aquesta reducció extrema de la forma demostra una voluntat de simplificació i una cerca d'essencialitat en la representació.

Tot i aquesta tendència cap a l'abstracció, González no abandona completament el retrat tradicional, sinó que el manté en paral·lel a aquestes noves exploracions formals. Aquesta dualitat entre tradició i modernitat és una de les característiques més interessants de la seva obra, ja que evidencia la seva capacitat per integrar diferents llenguatges artístics sense renunciar a la seva identitat pròpia.

En conclusió, l'obra gràfica de Juli González reflecteix un recorregut fascinant i un interès constant per la figura humana i per les possibilitats expressives del dibuix com a mitjà autònom i complementari a la pintura i a l'escultura. La seva obra, plena de matisos i de recerca formal, el situa com un dels artistes més rellevants del segle XX, capaç de conjugar tradició i avantguarda en un discurs artístic profundament personal i innovador.

L'exposició "Juli González. Dibuixos i aiguaforts de 1925 a 1942" reuneix trenta obres i és fruit d'un acord de col·laboració entre la Galerie Dreiseitel, de Colònia, i la Galeria Joan Gaspar, de Barcelona. 

Juli González i Pellicer, fill de Concordio i Pilar, va néixer el 21 de setembre de 1876 a Barcelona. Va ser el petit de quatre germans: Joan, Lola, Pilar i Juli. Els dos germans van aprendre l'ofici de la forja i l'orfebreria al taller familiar, mentre assistien a classes nocturnes de dibuix i pintura.

Va formar part del cercle dels Quatre Gats, on va rebre la influència del Modernisme, present en les temàtiques dels seus dibuixos i pintures, així com la de Torres-Garcia en la concepció d'un art espiritual.

Després de la mort del seu pare, Concordio González, l'any 1896, els germans van assumir el negoci familiar. No obstant això, el 1899 Juli es va traslladar a París, on, un any després, la resta de la família el va seguir. Els dos germans van participar activament en les avantguardes fins a la mort de Joan, el 1908.

El 1910 va realitzar les primeres màscares de metall repussat, una tècnica que consisteix a treballar planxes de metall amb un burí sobre una superfície tova, que permet la deformació de la superfície des del revés de la peça i perfila el dibuix en "negatiu". Sovint utilitzava els rostres de les seves germanes, Lola i Pilar, com a model per aquestes primeres obres de metall repussat.

Durant la Primera Guerra Mundial, va treballar com a soldador en una fàbrica militaritzada, on va aprendre la tècnica de la soldadura autògena.

La primera exposició individual va tenir lloc el 1922 a la Galerie Povolozky de París, un esdeveniment que va marcar l'inici del seu reconeixement en el món artístic. Animat per amics com C. Brâncusi, P. Gargallo, A. Magnelli i Torres-García, el 1929 va decidir dedicar-se de ple a l'escultura a l'edat de 53 anys.

Entre 1928 i 1932, Picasso li va demanar ajuda tècnica per a un monument funerari dedicat a Guillaume Apollinaire, que finalment no es va materialitzar. Durant aquest període, González va crear una sèrie d'escultures filiformes de ferro on el buit esdevenia un element fonamental de l'obra. Aquest estil, que no abandonaria mai, el va consolidar com un referent de l'escultura abstracta en ferro.

Tot i que la seva producció va estar influïda pel Cubisme, el Constructivisme i el Surrealisme, González va refusar adherir-se completament a qualsevol corrent o estil en particular.

Durant la Guerra Civil espanyola, es va posicionar al costat de la República. El 1937, va participar amb l'escultura de ferro La Montserrat (1936-1937) al Pavelló d'Espanya de l'Exposició Universal. El tema de la Montserrat es va convertir en una constant en la seva obra, símbol de la consternació davant la violència i la tragèdia de les guerres.

Durant la Segona Guerra Mundial, va fugir amb la seva família a la França no ocupada, però el 1941 va tornar a París. Va morir el 27 de març de 1942. A les seves exèquies van estar presents Picasso, Luis Fernández i el galerista Christian Zervos.