Exposició "Cultivar l'estrany", d'Álvaro Perdices | Guía Barcelona

Volver

Aquesta exposició ofereix una mirada antològica a la trajectòria d'Álvaro Perdices (Madrid, 1971). Amb aquesta finalitat, s'han reunit un conjunt de projectes duts a terme des de la primera meitat dels anys noranta fins al 2022, a més d'altres concebuts específicament per a La Virreina Centre de la Imatge. Finalment, es mostren diverses instal·lacions en una versió actualitzada.

Cultivar l'estrany al·ludeix, aquí, a tot un ventall de significats. «Cultiu» com a referència a allò que s'ha d'alimentar perquè creixi, tant si és un camp com una ideologia com un mateix. «Cultiu» com a menció dels paisatges, la natura i la botànica de perifèria, que tant signifiquen en l'obra de Perdices. «Cultiu» com a homenatge al llibre Cultivos (2008), de l'escriptor i editor Julián Rodríguez, una persona fonamental en l'evolució de l'artista.

D'altra banda, el que és «estrany» entès des de l'accepció que ho associa als elements queer i fins i tot uncanny, segons la famosa sèrie expositiva de Mike Kelley —un altre dels seus referents—, ja que hi ha una distorsió, una cerca de les zones indesxifrables que desestabilitzen el que és normatiu i ho converteixen en obsolet o en alienant, a les quals Álvaro Perdices ha dedicat no pas poca feina de sembra i sostenibilitat.

El seu mateix itinerari creatiu n'és un exemple. A partir del 1993, s'instal·la a Los Angeles, on cursa estudis de postgrau a l'UCLA i treballa com a professor a la Twentieth Street Elementary School. Durant aquests anys, entra en contacte amb alguns dels autors més rellevants de l'escena del Los Angeles dels noranta, com ara Kelley, que ja hem esmentat, Paul McCarthy o Lari Pittman. El 2011 torna a Madrid i comença a treballar com a comissari i coordinador d'exposicions per al Museo del Prado.

Aquesta dialèctica aparent entre, diguem-ne, l' underground i l'erudició constitueix la base dels seus projectes, que sovint «aborden» algunes dissidències des d'operacions i gestos microhistòrics, o que «llegeixen» la història de l'art alliberant-la de qualsevol academicisme, com si aquesta fos una mena de llarga missiva amb molts remitents, una carta redactada, al mateix temps, per Velázquez i Kenneth Anger, Cornelis van Poelenburgh i Andy Warhol.

Álvaro Perdices ha estat pioner a l'hora d'oposar l'acció humana i la seva rèplica a càrrec d'una natura que ens alerta dels perills del progrés mitjançant l'anarquia ecològica. També va explorar, fa trenta anys, l'educació lliure, les cooperacions amb nens en període formatiu, les eines que ells mateixos poden fabricar davant els models pedagògics coercitius.

La mostra acaba amb la proposta Formes de l'avenir (2025), que reprèn els assajos dirigits, el 1936, per Pura Maortua i Federico García Lorca de l'obra teatral d'aquest últim titulada Así que pasen cinco años (1931), juntament amb els dissenys ceràmics de Maruja Mallo, que van desaparèixer durant els bombardejos de la Guerra Civil. Tots dos projectes truncats tornen avui a les sales de La Virreina per inscriure's en una restitució pendent d'acabar.