Exposició 'La muntanya anàloga. Michelangelo Antonioni i Luigi Ghirri'

La muntanya anàloga és una exposició concebuda a la manera d'un assaig visual sense acabar la inconclusió de la qual, lluny de respondre a un infortuni o una circumstància accidental, respon al desig d'explorar la pràctica artística de Michelangelo Antonioni (Ferrara, 1912 - Roma, 2007) i Luigi Ghirri (Scandiano, 1943 - Roncocesi, 1992) a partir de la infinitat d'afinitats que es donen entre la producció cinematogràfica d'un i la fotogràfica de l'altre. Es tracta d'un catàleg d'analogies, aproximacions i gestos comuns, serens i imperceptibles característics de la manera en què tots dos artistes reflexionen sobre aquella part de l'existència de l'ésser que transcorre al marge de la mirada, s'expressa en silenci i busca omplir alguns dels seus buits. Una forma de ser, estar i actuar en el món de la qual en aquesta exposició només es mostra la punta d'un iceberg. O el cim d'una muntanya. O, millor encara, la representació del cim d'una idea de muntanya.

Antonioni i Ghirri, nascuts amb trenta-un anys de diferència en dues ciutats diferents d'una mateixa regió del nord d'Itàlia separades per carretera poc més de cent quilòmetres i unes muntanyes l'alçada mitjana de les quals no supera els 500 metres, són dos artistes que, tot i que no es van conèixer en vida, van forjar les seves mirades en les planes, es van educar en la visió en àmplies concentracions d'al·luvió i fluvials, i van esbossar els seus horitzons conceptuals i formals transitant lliurement per aquella zona de boires per la qual transcorre el pensament i la imaginació.

A través d'una selecció de no més de quaranta imatges pertanyents a la sèrie de Muntanyes encantades d'Antonioni —apareguda als anys seixanta davant la seva mirada atenta sobre la seva taula de treball— i l'obra primerenca de Ghirri —realitzada durant els anys setanta en els seus viatges per la vall del Po buscant el que passava al marge d'una mirada fugaç—, aquesta exposició parteix d'una recerca que neix d'una intuïció, transita per l'orografia d'un pressentiment, abraça la idea d'una muntanya i comparteix el que ha percebut entre les parets d'un mateix espai. Es tracta d'un alto en el camí per restar, des d'allí, en situació de «desitjant», sempre en espera d'alguna cosa.