GuiaBCN

El Museu Etnològic i de Cultures del Món (MuEC) i la Fundació Arqueològica Clos - Museu Egipci de Barcelona presenten un cicle de conferències sobre el riure, el goig i l’humor en diferents cultures.

Un dimecres de cada mes, a les 18.30 hores, a la seu Montcada del MuEC, persones expertes en història, antropologia, filosofia i art aprofundiran en com cada cultura ha entès i utilitzat l’humor en diferents contextos.

Què és el que ens fa riure? Quin paper té l’humor a les nostres cultures? Mitjançant set conferències que abordaran temes com la universalitat de l’humor, la seva presència en les tradicions xinesa i japonesa, el riure a les cultures precolombines i africanes, i la relació entre comicitat i pensament filosòfic, s’explorarà el riure i l’humor en les seves diferents facetes i perspectives.

A més de les ponències, algunes sessions inclouran visites comentades a les col•leccions del museu, oferint als assistents una experiència per connectar els discursos teòrics amb les peces exposades.

Aquest cicle suposa una oportunitat única per reflexionar sobre el riure i el goig com a elements essencials de la cultura humana i el seu impacte en els pobles i societats.

Programa: 

• 26 de març, a les 18.30 hores

¿Por qué no nos reímos de lo mismo? Sobre la controversial universalidad del humor.

Sovint observem que les obres literàries, teatrals o cinematogràfiques més elogiades no tenen precisament un caràcter còmic-humorístic i que, d’alguna manera, ha de ser absolutament excepcional una obra d’aquest gènere per consagrar-se. Tanmateix, a la vegada, observem que la hilaritat i l’esperit còmic semblen omnipresents: totes les cultures i societats han transitat, d’una manera o una altra, pels camins del riure. Com és que existeix aquesta aparent paradoxa? En quin sentit l’humor és quelcom universal i en quin sentit no ho és? Per entendre aquesta qüestió, haurem d’analitzar com funciona el riure i indagar què és allò còmic-humorístic i de quina manera és diferent a altres registres com el tràgic, alhora que agafa distància d’allò merament joiós o alegre.

Alejandro Mesa

Professor del Departament de Filosofia, Universitat de Barcelona. Especialista en la filosofia de l’humor en la tradició occidental

[Sessió en castellà]

• 16 d'abril, a les 18.30 hores

L'humor en la tradició cultural xinesa

A la Xina imperial hi governaven els lletrats. El saber literari ocupava una posició privilegiada, lligada a la reproducció del poder, però també sotmesa als discursos hieràtics dominants. Al marge dels circuits oficials, l'humor sempre ha estat present en la tradició cultural xinesa, amb connotacions sapiencials o alliberadores, com a via personal d'expressió, com a crítica despietada i vàlvula poca-solta d'escapament, sempre més aviat vinculat als corrents més heterodoxos i dissolvents, o bé a les pràctiques culturals subalternes i populars. A la Xina contemporània, l'humor literari ha eixamplat territoris. Han aparegut noves formes d'humor, de sàtira i d'irreverència enriolada, lligades a l'art i la cultura de masses: el quiosc, el cinema, el còmic, la televisió, la ràdio i la tira còmica... Parlarem dels pallassos de les òperes, els chou 醜, de l'humor en les novel·les clàssiques, d'autors contemporanis com ara Lin Yutang, Qian Zhongshu, Lu Xun, o Yu Hua, de dibuixants com Feng Zikai, de cineastes com Stephen Chow...

Manel Ollé

Professor d’història i cultura de la Xina moderna i contemporània a la Universitat Pompeu Fabra

[Sessió en català]

• 7 de maig, a les 18.30 hores

El riure i el goig en la cultura japonesa.

En un dels mites fundacionals del Japó, el riure fa tornar la llum al món immers en la foscor. La kami del sol, Amaterasu, per esbrinar de què riuen els altres déus, surt de la cova on era amagada irradiant de nou sobre la terra i restablint l’ordre còsmic. L’alegria és central en els ritus xintoistes, originats en la collita de l’arròs i part de les festivitats que apleguen els japonesos al llarg de l’any als santuaris per compartir menjar i beure amb les divinitats locals i celebrar junts la vida, la fertilitat i la prosperitat. També inicialment vinculats amb mites i rituals, el teatre, el cant, la música i les arts en general, sovint de caire còmic i lúdic, són motiu de gaudi de la societat japonesa. Del somriure del Buddha derivaria el zen, escola budista influent al Japó de la qual han sorgit una sèrie de figures excèntriques dotades de sentit de l’humor. Proposem, per tant, un recorregut per episodis de la cultura japonesa on el riure i el goig són protagonistes.

Raquel Bouso

Professora del Departament d’Humanitats, especialista en filosofia japonesa

[Sessió en català]

• 11 de juny, a les 18.30 hores

Humor a les cultures precolombines del Perú

Com podríem definir l'humor en la societat moche de la costa nord del Perú? Va existir com a tal, o som nosaltres, amb la nostra concepció occidental, els qui analitzem les seves representacions pictòriques i escultòriques i les cataloguem com a satíriques, sarcàstiques o incomprensibles?

Algunes escenes plasmades en murals de santuaris mochicas, així com certes imatges pictòriques representades a les fines parets d'ampolles ceràmiques, ens narren, com si fos un còmic, un món on els objectes es revelen contra els homes: se l’anomena “La llegenda de la rebel·lió dels utensilis i armes contra l'home”. En aquests murals s'aprecien xarxes, petos, escuts i altres elements, tant bèl·lics com agrícoles, que adopten formes humanes i carreguen contra soldats seminus als quals colpegen i arrosseguen pels cabells.

Marisa Sánchez

Professora i museòloga, doctora en Art per la Universitat Autònoma de Barcelona. Pertany al Grup d’Estudis Precolombins

Format conferència + visita a les col•leccions

[Sessió en català]

• 15 d'octubre, a les 18.30 hores

Una visió del “lleure i el riure” a través de les peces de ceràmica precolombines.

En aquesta xerrada desenvoluparem la visió que ens ofereixen tota una magnífica col•lecció que té el MuEC, de peces que pertanyen a diverses cultures de Mesoamèrica, fetes, la gran majoria, de ceràmica com a material escultòric. Aquestes obres d’art, que podrem veure en directe, ens mostren aspectes alegres de les persones que habitaven en aquestes societats. A part de la seva actitud, que analitzarem concretament, veurem també costums de tot tipus: religiosos, funeraris, populars i també militars.

Sarai Ramos

Doctoranda en Història de l’Art per la Universitat de Saragossa i membre investigadora del Grup d’Estudis Precolombins

Victòria Solanilla

Professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona i directora del Grup d’Estudis Precolombins

Format conferència + visita a les col•leccions

[Sessió en català]

• 12 de novembre, a les 18.30 hores

L’enigma del somriure africà.

Bob Dylan va escriure un cant a l’alegria després d’una breu visita a Mozambic el 1975, quan el país sortia d’una guerra d’independència i s’enfonsava en una guerra civil que duraria més de 15 anys. Pot semblar un mer exemple de la miopia occidental quan mirem a l’Àfrica, però la impressió es repeteix tant que un es pregunta si les cultures africanes no han generat mecanismes per assegurar l’optimisme enmig de les pitjors condicions. La conferència convida a una cerca històrica d’aquesta singularitat, que podria ser ben valuosa per a una societat global diversa.

Albert Roca

Professor d'Antropologia, Cultura i Història d'Àfrica a la Universitat de Lleida i president del Centre d’Estudis Africans i Interculturals

Format conferència + visita a les col•leccions

[Sessió en català]

• 3 de desembre, a les 18.30 hores 

Homo ridens. La comicitat i l’humor com a exercici filosoficoliterari.

Des de la ironia de Sòcrates fins als acudits de Zizek, passant per les anècdotes de Diògenes, l'humor de Montaigne o el riure sant de Nietzsche, el riure ha estat un element fonamental, no només en la tradició de la filosofia occidental, sinó també en la del budisme, el taoisme, el pensament africà o les cultures prehispàniques. De fet, l'humor (que és la quinta essència de la comicitat) és un element central de tota una tradició d’exercitacions filosoficoliteràries, com la que estudien Pierre Hadot o Martha Nussbaum, ja que, en virtut del seu caràcter autoirònic, tendre i igualitari, ens permet: (1) avançar en la via de l’autoconeixement; (2) acceptar el món amb els seus canvis, desordres i resistències; (3) combatre les passions tristes amb el seu sentit de la lleugeresa, i (4) conviure amb els semblants, i els diferents, amb certa tolerància. En resum, treure ferro sense provocar-nos una anèmia.

Bernat Castany

Professor de Literatura de la Universitat de Barcelona

[Sessió en català]